20160104
Propòsits que ja s'intueix que acabaran per no ser més que això. Un any nou. Dies que no són pas diferents als de fa una setmana. Però aquí em teniu.
Necessito canviar a millor. Comprometre'm amb mi mateixa i amb el món per deixar de ser el subjecte passiu dels esdeveniments. Vull prendre el control (i m'enganyo pensant que és re-prendre, perquè mai no l'he tingut, tot i ser més feliç pensant que sí). Sentir que hi ha un abans i un després. Que segueixo un camí tot i que aquest no sigui clar. O millor encara, que faig un camí que he triat conscientment. Amb el que tu havies estat, San... Però què havia estat? Havia estat 100% potencial. Un ésser completament conscient del que podia arribar a ser. Algú amb somnis i ganes de lluitar. Preocupat per esforçar-se per ser millor, que es nodria dels imputs del món però que també s'expressava lliurement, sense por d'etiquetes.
El 2015 em deixarà el record d'un any agradable en el qual m'he sentit mimada en extrem, com un grapat de gatets mandrosos apilats dins un cistell tou i calent. Un any dedicat a demanar carícies i a estirar-me panxa enlaire cercant que algú em gratés mimosament. Un any a la recerca de l'escalfor de la tendresa. Un any per plorar de felicitat amorosa, agraïda per la pau i la tranquil·litat de la llar. Un any de pausa, de deixar de buscar. Si ja sóc feliç així, cal fer res més?
Però arriba un dia on faig balanç. On algú em demana: què et quedarà, de 2015? I em sap greu adonar-me que no he sentit que el meu personatge es desenvolupés especialment en cap aspecte. Voldria poder dir que he millorat en això o en allò, que tinc més clar cap on em porta la vida i quin camí vull seguir, però no és així. Em sento portada per la inèrcia del riu, sobrevivint gràcies al bagatge i a l'esforç de temps passats. Sentint, però, que el temps em desgasta cada cop més aquests recursos i que la casa comença a necessitar una bona capa de pintura i, ja posats, obres estructurals.
Cap a finals de l'any passat em van cridar per a fer una traducció de Murakami. Em va fer gràcia, la veritat. Feia molt que no traduïa i també molt (massa) que no escrivia res. Teníem molt poc temps per fer la traducció. L'editorial també n'era ben conscient. La pressió era tan gran i havíem d'avançar a una velocitat tan ràpida que em sentia com un robot, com si estigués fent una traducció automàtica. Això va impedir que la gaudís i que se'ns dubte no li fes justícia a l'autor. Em sap greu i, tot i que sé que no llegirà mai aquestes línies, li demano perdó a ell i als possibles lectors. Això em va fer adonar que havia estat massa temps en una dolça i estranya hibernació i que potser ja era hora de despertar el meu cervell de la letargia. Ara bé... com? I d'aquesta pregunta, a aquesta entrada.
Miraré de fixar objectius, d'escriure una mica més, d'endreçar-me les idees. I res de més anònim, curiosament, que el mar immens d'Internet, on les meves paraules no seran més que mínimes gotes d'aigua d'aquest immens oceà.
Compromís 1: Art
Sento que el meu dèficit d'art m'ofega. A banda del teatre, que ja feia un cop per setmana, em compraré un abonament per a les obres de la primavera i hi aniré amb les noies de la companyia. Enriquir-me per poder produir.
Després tinc pendent la pintura, que la tinc aparcada però m'encanta. Tinc una cita al maig amb un model. Hauré de practicar per què es pugui reconèixer i no surti com si fos un Picasso.
Compromís 2: Informació i coneixement
De vegades em desconnecto del món durant llargues temporades. Intentaré no fer-ho. Això inclou la millora de la cultura general i l'augment de la lectura. No crec que sigui el que més em costi. El problema està en la planificació i la selecció.
Compromís 3: Corpore sano
Això és un propòsit típic de cap d'any. Jo simplement vull tornar a ser addicta a l'esport com fa uns anys.
Compromís 4: acaba allò que comences.
No cal més explicació. Sóc dispersa. La cosa va així.
Compromís 5: pensar en un camí.
Principalment laboral, però es podria dir en general.
Compromís 6: millorar a la feina.
N1!! Mirar vídeos cada dia (jo m'entenc, total, aquest blog només és per a mi).
De moment ho deixem aquí. Ja aniré ampliant o modificant segons em llevi. Cal que ho publiqui? No estaria això millor en la intimitat del meu disc dur? Vaig llegir en algun lloc que publicar-ho et feia comprometre't més amb els objectius. Provarem a veure si és cert. Només tinc por de l'autocensura... Aix! Que n'és de forta, per mi, la mirada de l'altra!
